Paisatge i cementiris

Els cementiris del segle XIX: espais de la memòria

Elisa Martí López

Durant molts anys els cementiris han estat els espais urbans més importants de la memòria. I la memòria al segle XIX està íntimament relacionada amb la peculiar por moderna a la mort. La por moderna a la mort consisteix en la por a deixar de ser rellevant al món, de no haver-ho estat mai; la por a l’oblit. La memòria és la manera de combatre aquesta por i el cementiri ofereix nombroses i inesperades possibilitats de commemoració personal. La tomba com a monument. La qüestió és, però, quin tipus d’espai de la memòria és el cementiri?

Les relacions socials i les creences conformen els cementiris, que, al mateix temps, són espais i instruments del poder. Són, per tant, espais de conflicte i confrontament on els diferents grups i institucions socials —l’Església, l’Estat i la família— han de negociar per protegir els seus interessos morals i econòmics. En tant que espais en disputa —tan en disputa com la ciutat que els crea—, els cementiris són annexos simbòlics a la ciutat. Els cementiris estan íntimament relacionats amb la particular experiència històrica de la ciutat que els crea i, per tant, han de ser pensats en termes locals.

El lligam que hi ha entre una problemàtica “general” de la memòria i la “peculiar” temàtica de l’espai que Pierre Nora menciona amb referència als lieux de mémoire és, als cementiris, el principi d’inclusions i exclusions que els constitueix. El dret a la sepultura individual, a la tomba de propietat privada, és la novetat més important dels nous cementiris urbans construïts al començament del segle XIX, i la impossibilitat econòmica de la majoria d’habitants de la ciutat d’accedir a aquest dret és el fet que els defineix. La memòria està del costat de la propietat o, dit d’una altra manera, la propietat és la seva condició prèvia. Els cementiris del segle XIX porten a terme el desig de la gran i petita burgesia d’una sepultura higiènica i privada que sigui, al mateix temps, lloc de memòria i commemoració cívica del difunt i de la seva família. Els cementiris són espais públics per a la representació privada.

La memòria com a forma o conseqüència de la propietat és a la base de la simbolització de les relacions socials que trobem als cementiris de la ciutat. Els magnífics mausoleus familiars de l’alta burgesia, les delicades escultures que guarneixen les tombes de les classes mitjanes, els eloqüents epitafis, els passeigs des d’on admirar-los; tots representen estratègies de legitimació social de la nova classe adinerada. La memòria, l’espai i l’art actuen com a formes de distinció social que la burgesia oposa tant a l’antiga aristocràcia com a les classes treballadores.

Les classes mitjanes baixes i alguns sectors de les classes treballadores qualificades tenien el seu petit lloc de memòria i commemoració en els nínxols propietat de la família. Però la gran majoria dels treballadors i treballadores, és a dir, gran part dels habitants de la ciutat, no tenien la capacitat econòmica per comprar una sepultura privada i eren enterrats en una fossa comuna (tomba col·lectiva i anònima) en recintes contigus al cementiri pròpiament dit. El cementiri del segle XIX exclou les classes populars de la ciutat, les condemna a l’oblit i els nega la possibilitat de commemorar la seva contribució personal i col·lectiva a la construcció de la Barcelona moderna. El poder —recorda Louis-Vicent Thomas— s’expressa a través del discurs. La classe dominant crea i gestiona la seva imatge; en canvi, la classe dominada no té dret a produir la seva. La memòria de les classes treballadores és al cementiri subjecte de destrucció o apropiació i, per tant, el nostre coneixement d’aquestes classes està subjecte sovint a la distorsió. A partir de finals del segle XIX, l’accés a una sepultura privada —nínxol— es va estenent entre més sectors de la classe treballadora, paral·lelament al seu reconeixement polític.

Als cementiris de la Barcelona del segle XIX, la religió separa però no exclou. Els cementiris, que eren tots catòlics, tenien espais contigus —recintes funeraris— per a religions que tenien una presència demogràfica important a la ciutat. El recinte dels protestants s’inaugurà l’any 1830 a tocar del cementiri de l’Est o cementiri del Poblenou. El cementiri del Sud-oest o cementiri de Montjuïc, inaugurat l’any 1883, tenia un recinte per a cristians no catòlics i un de civil no consagrat conegut com el cementiri lliure. Finalment, el cementiri jueu s’inaugurà l’any 1931 en un costat del cementiri de les Corts.

No podem, però, entendre el nou cementiri urbà com a espai de la commemoració i memòria sense reconèixer al mateix temps el seu paradoxal exili de la ciutat, la solitud. En l’acte fundacional dels nous recintes funeraris hi ha inscrita la seva exclusió de la ciutat. Els cementiris moderns, considerats espais de putrefacció i contaminació, i focus d’infeccions, es construeixen en llocs allunyats (no visibles des de la ciutat), deshabitats, associats sovint a activitats econòmiques contaminants (com escorxadors) i a prop d’abocadors. El cas de la ubicació del cementiri de Montjuïc és paradigmàtic. El nou cementiri de Collserola reprodueix el mateix aïllament i invisibilitat. Tots el cementiris moderns són encoberts sota una aparença, sovint no gaire reeixida, de jardí.

L’exclusió del cementiri i el seu emmurallament responen a noves actituds i canvis culturals profunds. Estan relacionats amb la desfamiliarització de la mort (la mort es percep com una ruptura intolerable de la vida quotidiana) i amb les noves pràctiques capitalistes d’exclusió de la ciutat —i confinament en recintes tancats— de tots els individus no productius: els malalts, els bojos i els morts. Els discursos mèdics higienistes van donar cobertura científica a aquesta ideologia construint hospitals, manicomis i cementiris fora de la ciutat.

El desterrament del cementiri, així com la seva distància de la vida quotidiana i productiva de la ciutat, es manifesta en la incapacitat de la ciutat de posar nom als dos grans recintes funeraris del segle XIX, que passen a identificar-se a partir de les seves coordenades geogràfiques en relació amb la ciutat: cementiri de l’Est i cementiri del Sud-oest. Aquest fet revela la correlació dels cementiris emmurallats amb el règim modern d’ocultació del cos, és a dir, el disgust produït pel cadàver i la seva associació amb els residus urbans.