Paisatge i cementiris

Cementiris

Toni Sala Isern

Una vegada, a les Borges Blanques, aturat davant de la portalada del cementiri, que encara és als afores, vaig arribar a la conclusió que ningú creia en l’altra vida. L’entorn era tan agradable que si no hi havia una llista d’espera per anar-hi a enterrar era que esperàvem coses molt i molt bones de l’altre món. Però potser el raonament hauria hagut de ser el contrari: ja tant ens fa on i com se’ns enterri, perquè tenim clar que, un cop morts, ja no hi serem. Davant d’aquest convenciment, ens mirem els cementiris com alguna cosa que no són. O no ens els mirem, i és la sort que tenen i que els salva.

Els cementiris són la matèria que queda d’aquella vanitat romàntica de transcendir, vanitat fracassada com totes, perquè els cementiris tampoc s’han deslliurat de la degradació i la mort. Emmurallats per defensar-se, encara conserven els panteons, les escultures i els epitafis romàntics i modernistes, però pel que fa a la resta van renovant-se com organismes vius, generació a generació, al mateix ritme que els edificis i els habitants de les ciutats que un dia els van construir. Els cementiris que han pogut s’han expandit, els altres s’han traslladat o multiplicat, creant-ne de nous.

Canvien els materials i canvien els gustos, i el desinterès actual dels vius per la mort i la transcendència ha anat emplenant els cementiris de làpides minimalistes, fosques i burocràtiques, i de parets de columbari que ens retornen a les maneres de les fosses comunes. Els cementiris nous semblen arxius de fitxes, obsolets i molestos en temps d’Internet. Ja hi ha poquíssimes flors als cementiris, ni de plàstic, amb prou feines les del dia de l’enterrament o les deixades per Tot Sants, també una celebració en retrocés. Els ajuntaments fan servir els cementiris per a actes impropis com la promoció turística o els espectacles de contes de terror a les nits d’estiu. Altres vegades serveixen d’escenari d’homenatge a un mort important, i s’hi celebren les despulles a compte de l’obra del difunt.

La paraula cementiri ve del grec kometérion, que vol dir ‘dormidor, dormitori’. Construïts als afores, en paratges idíl·lics que semblaven triats per oferir un descans i unes vistes i una nova vida, han anat sent engolits per l’eixamplament de les ciutats i perdent la terra de ningú que els separava de les nostres vides. Està bé que sigui així, perquè en aquest món els vius som els inquilins i els morts són els propietaris. Nosaltres només passàvem per aquí. Hem anat deixant rastre, dels sepulcres megalítics als blocs d’apartaments de morts, que són els cementiris del XIX que aixequen al cel el que hauria d’estar sota terra.

Estaria bé aprofitar la nostra estada al món per dignificar uns avantpassats que van creure en una idea tan humana com la pervivència, és a dir, la transcendència. Ja que els cementiris són morts, mantinguem-los com monuments en una idea ja exhaurida del traspàs i, com l’espai d’uns valors, preservem-los de la degradació. Amb els recanvis de despulles i tombes, es malmeten les làpides per posar-ne de noves. Això és l’anticementiri. Amb el nom, la lletra i l’estil dels difunts, els cementiris són llibres d’història. Les primeres mostres d’escriptura conservades es troben precisament esculpides en tombes. Per més que el sentit del cementiri romàntic s’hagi esvaït, jo els preservaria com biblioteques, reductes de silenci per a la lectura.

En altres paraules, preservaria els cementiris tant físicament com espiritualment, de la mateixa manera que es preserva una església o un campanar. Que els murs d’un cementiri mantinguin els vius i els seus neguits a fora, i que a dintre sigui un paisatge quiet i íntim com la mort, i que puguem entrar-hi com a cossos sense l’esperit: que hi trobem un paisatge sensual d’arbres, ocells i clarors, preservats amb prou cura perquè el mal gust no hi entri; vull dir, vigilats, estimats.

Tot és paisatge, i els cementiris també. El paisatge que representen els cementiris, però, és d’una qualitat en recessió, i per això convindria preservar-los mentre hi siguem a temps.