Paisatge i cementiris

Cementiris, espais de memòria, patrimoni i paisatge

Jordi Díaz Callejo

Els cementiris són els llocs escollits per posar en valor la memòria dels difunts i on deixar-los “reposar”. La creença que la mort és només un estat de trànsit ha generat la creació d’unes construccions i d’uns recintes únics dedicats als difunts perquè puguin “dormir” tot esperant que arribi el moment de la resurrecció. La paraula cementiri prové del grec i significa, precisament, ‘dormitori’.

La memòria i el respecte als morts en la majoria de cultures del món ha creat uns llocs i paisatges únics de gran valor històric i cultural. A l’entorn de la Mediterrània la ubicació tradicional dels cementiris els ha convertit en miradors privilegiats que ens estimulen, sedueixen i faciliten la contemplació del paisatge. Són sovint, en si mateixos, fites visuals del mateix paisatge. Tant és així que els recintes funeraris solen generar escenaris amb personalitat suficient per ser referents de qualitat paisatgística d’un territori.

De la mateixa manera que les ciutats i les seves dinàmiques són determinants en la fisonomia d’un territori, els cementiris són capaços d’expressar la idiosincràsia, la manera de ser i certs valors de les poblacions que els han fet créixer. La necròpolis, ciutat dels morts, esdevé tot un reflex de la ciutat dels vius.

La vitalitat d’una ciutat altera amb el temps carrers i places desdibuixant les petjades que mostraven la diversitat de les classes socials, els costums i les formes, mentre que als cementiris es mantenen inalterables. Al costat de l’entramat de carrers i vials on es distribueixen les grans agrupacions de nínxols, hi ha les grans avingudes, places i jardins on els més rics es feien construir els panteons i mausoleus a imatge del seu propi pas per la vida. No és gratuïta la tradició popular que considera que els cementiris són el reflex físic i social de la població a la qual pertanyen.

Gairebé és impossible trobar un cementiri que no tingui vegetació. El xiprer i la palmera són, en el nostre territori mediterrani, els elements vegetals que determinen el paisatge funerari. El xiprer és l’arbre fúnebre per excel·lència, el seu port i silueta són el nexe simbòlic entre les ànimes dels difunts i la vida eterna, la unió entre la terra i el cel. La palmera és el símbol de renovació més elevat: simbolitza la victòria del bé sobre el mal, el triomf de la vida. Ambdós, xiprers i palmeres, són, per la seva longevitat i sobrietat, representacions de l’eternitat.

Molts recintes funeraris han estat ordenats i guarnits com veritables jardins, i no és gens estrany, doncs, que ambdós, jardins i cementiris, siguin construccions amb una gran càrrega simbòlica amb vocació de prosperitat i de permanència. No es construeixen només per ser part del present, sinó per compartir el seu futur.

En un cementiri podem trobar el jardí evident, conegut, immediat, que ens ofereix la vegetació plantada, però no ens pot passar desapercebut el jardí ple de flors i vegetació que es descobreix en làpides, tanques, baranes, frisos i gravats. Tot un verger d’espècies i simbologies botàniques que es disposa a l’entorn de l’art en veritables jardins artístics de pedra i ferro.

Els recintes funeraris s’han convertit en espais d’alt valor patrimonial. Són autèntics referents culturals pels elements de valor artístic que contenen, pel valor etnològic de les manifestacions i objectes relacionats amb la mort i per ser testimonis de la història de cada lloc i dels seus habitants.