Paisatge i cementiris

El retorn a la natura

Rafael Dodera Freire

"Acabàvem de sepultar el nen. Refugiat a l’oficina esperava que tot passés, no volia mirar, no volia sentir. No obstant això, el pare va preguntar pel responsable del cementiri. En escoltar l’agraïment d’aquell pobre home i la confessió que, gràcies al parc, ell estava en pau ja que el seu fill començaria a descansar, alguna cosa va canviar en mi. Em va commoure, vaig entendre que alguna cosa en el paisatge ajudava a curar."

Des de temps immemorials la mort i els processos de dol són, sens dubte, dels moments més crítics i traumàtics de la vida i afecten la salut en totes les àrees, involucrant nivells biològics, psicològics, socials i espirituals de cada persona.¹

Les experiències de dol es viuen i es travessen de manera molt diversa, depenent de l’entorn sociocultural en què es desenvolupen. La religió, les relacions socials i familiars i el context que envolta cada ésser humà són determinants per trobar respostes davant les pèrdues. Són molts els factors relacionats amb la mort que impacten sobre la intensitat i la durada del dol que han estat llargament estudiats.

Segons la descripció del desenvolupament del dol que fa J. William Worden², en la primera fase s’accepta la realitat de la pèrdua i és en aquest moment que cobren especial importància les accions físiques i els rituals: funerals, cartes de comiat, etc.

No hi ha res més relacionat amb la vida que l’enfrontament amb la mort i això succeeix específicament en els cementiris, que, en ser recintes sagrats carregats de símbols i significats (tants com visitants), són refugi de la memòria i espais on es desenvolupen els ritus de cada cultura. Si alguna cosa els distingeix és el seu caràcter de llocs sagrats. El fet que siguin un àmbit que té com a funció principal acollir el ritu del comiat o l’acte del record els carrega d’intensitat simbòlica. A diferència d’altres paisatges, com un camp de blat o una platja, en els cementiris l’ecumene es desplega molt intensament, fins i tot podria dir-se que l’ espaiació és màxima pel que representen, per als usuaris, les restes que hi descansen.

Aquestes sensacions que la natura provoca, a més de variar de cultura en cultura, es van modificant al mateix territori amb el pas del temps. A l’Uruguai, fins a l’any 1800, els fidels preferien ser enterrats a Terra Santa, al més a prop possible de l’altar major. Això, però, es va prohibir terminantment a partir de 1860 i l’Estat va crear cementiris allunyats dels temples. Segons els reglaments de juny de 1867 es procuraven ambients decents, dignes i majestuosos. Amb el temps, de les làpides gairebé anònimes i austeres es va passar al mausoleu personal o familiar ostentós,³ un paisatge construït de pedra, marbre i granit.

En els últims anys van sorgir com una nova categoria els cementiris parc: espais caracteritzats pel paisatge natural on les construccions (límits, capella, administració, etc.) tenen un paper mínim i els arbres, arbustos, miralls d’aigua i superfícies de prat són els protagonistes absoluts buscant crear espais de contenció i contacte íntim amb la natura. Les sepultures són sota terra i només s’identifiquen a través de petites làpides de granit disposades al nivell de la gespa.

El poder curatiu de la natura és conegut des de temps remots. A l’edat mitjana no només Paracels guaria el cos amb plantes, sinó que també es coneixia l’efecte de l’entorn natural sobre l’ànima. Aquests principis són aplicats des de fa moltíssim temps en els jardins terapèutics d’hospitals de tot el món per a la recuperació de malalts i es van considerar essencials en el disseny dels cementiris parc.

El concepte de biofília, entesa com “l’afinitat innata per allò viu, la necessitat d’afiliar-se a altres formes de vida, el sentit de connexió amb la natura i la vinculació emocional amb altres sistemes vius, amb l’hàbitat i amb l’entorn”,⁴ és la base teòrica fonamental d’aquest nou paradigma. El contacte íntim amb la natura i l’aprofitament dels seus efectes permet suportar molt millor el dur tràngol de la mort.

Diversos autors s’han dedicat a estudiar els efectes de la natura en la psique dels humans, la relació entre l’ambient natural i la bellesa escènica o les qualitats estètiques, com les escales harmonioses i la diversitat visual i espacial. Per alguns els efectes són el resultat d’un constructe cultural, mentre que per d’altres és una predisposició que sorgeix de l’evolució, com una herència dels nostres ancestres distants relacionats amb l’adquisició de recursos necessaris per a la supervivència.

Encara cal continuar investigant el tema, desenvolupar estudis sistemàtics que demostrin que aquests parcs s’adapten millor a les necessitats actuals de la societat. No obstant això, la interacció amb els usuaris en els últims quinze anys em resulta encoratjadora: els cementiris parc són més visitats que els tradicionals i els usuaris assignen un valor enorme a l’entorn cuidat i natural.

Unir el dolor del comiat al poder curatiu de l’ànima que té la natura genera un nou paisatge, capaç de generar condicions per al recolliment, que activen mecanismes interns que permeten l’elaboració del dol i consegüentment milloren la qualitat de vida dels supervivents.

¹_{Stroebe, M.; Schut, H., i Stroebe, W. (2007, 8 de desembre). «Health outcomes of bereavement». The Lancet (volum 370, número 9603, pàg. 1960-1973).}
²_{Worden, J. W. (2004). El tratamiento del duelo. Asesoramiento psicológico y terapia. Barcelona, Espanya: Paidós.}
³_{Barran J. P. (2009). Historia de la sensibilidad en el Uruguay. Montevideo, Uruguai: Ediciones de la Banda Oriental.}
⁴_{Kellert, S. R., i Wilson, E. O. (1993). The biophilia hypothesis. Washington, D. C.: Island Press.}