Paisatge i cementiris

Cementiri i entorn: una relació canviant

Marta García Carbonero

Instal·lat en el paisatge des que les reformes higienistes el van separar de la ciutat al segle XVIII, el cementiri ha mantingut des de llavors una relació ambivalent amb l’entorn. La por inicial a la possibilitat de contagi de malalties infeccioses va afavorir-ne l’aïllament en recintes tapiats que eludien tot vincle amb l’exterior. Tan sols el camí ritual flanquejat per xiprers establia l’únic enllaç entre la necròpolis i la població, creixent ambdues en paral·lel com dos àmbits anàlegs però no relacionats. Per tant, la necessitat d’establir un recinte sagrat, diferenciat de l’àmbit dels vius, va propiciar l’aïllament de les grans necròpolis del segle XIX, però aquesta relació hauria de canviar cap a 1900. Va ser llavors que les noves xarxes de transport públic van afavorir la instal·lació de cementiris en terrenys barats allunyats de la ciutat i, per tant, immersos en un paisatge menys condicionat per paràmetres urbans. En paral·lel, una nova actitud cap a la mort que animava a entendre-la com un pas més en el cicle vital va portar a reintroduir la pràctica de la cremació com a alternativa laica a la inhumació llavors defensada per les diferents facetes del cristianisme. En fer desaparèixer el cos, la cremació va traslladar l’èmfasi de la tomba individual al recinte en el seu conjunt, posant en valor l’entorn en el qual les tombes s’inserien.

Així, el segle XX comença amb els cementiris forestals de Munic (905-1907) i Estocolm (1915-1965). Instal·lats en boscos existents, cap no tenia vistes sobre l’entorn i tots dos es presentaven com volums arboris impenetrables que amb prou feines en deixaven intuir el contingut funerari. Un temps més tard van ser els cementiris dedicats als morts en combat de la Primera Guerra Mundial els que van buscar de manera explícita un vincle amb el territori. Davant la impossibilitat de repatriar els soldats caiguts, el programa britànic pioner per a tombes de guerra va iniciar la construcció d’una elaborada xarxa de cementiris al llarg del front oest que en molts casos subratllaven, per mitjà del traçat, la instal·lació de miradors i l’obertura visual del perímetre, el vincle entre el front situat a l’est i la pàtria situada a l’oest. Aquest és el cas del cementiri militar d’Étaples, a França (1917-1922), que mira cap al perfil d’Anglaterra des d’un promontori obert al canal de la Mànega, o del cementiri de Villers-Bretonneux, a França (1920-1925), on una torre permet observar el territori de l’antic camp de batalla. Una relació més sentimental amb el paisatge és la que planteja el mausoleu Brion al cementiri de San Vito d’Altivole, a Itàlia (1969-1972). Com un balcó sobre el paisatge, el recinte elevat dedicat a aquest emigrant del poble que va fer la seva fortuna lluny d’allà compila en les seves vistes els elements característics del lloc: el perfil del poble amb la torre de l’església en primer pla, la plana de cultius que s’estén fins a Venècia i, al fons, els contraforts dels Alps.

Aquesta desmaterialització del límit per buscar la relació amb l’entorn té el seu punt àlgid en el cementiri de Finisterre, a Espanya (1998-2000). Aquí es renuncia a la mateixa idea de recinte per involucrar tot el paisatge de la Costa de la Mort en l’àmbit del dol, en un gest que contradiu la idea de cementiri com a lloc excepcional i sagrat i que ha provocat falta d’acceptació per part de la població. Cal celebrar, però, la imbricació d’aquest espai funerari en l’àmbit dels vius i la invitació a evitar l’amnèsia i commemorar els morts celebrant la seva presència en el paisatge del dia a dia.