Paisatge i cementiris

Cementiris: paisatge i emoció

Toni Luna Garcia

Segons l’historiador Lewis Mumford, és molt probable que els orígens de les primeres ciutats estiguin al voltant dels primers enterraments. Els ritus funeraris i la ciutat poden ser, per tant, dos dels trets característics més importants dels humans.

Els primers humans eren nòmades i es movien d’un lloc a un altre en funció dels canvis estacionals cercant constantment aliments i aixopluc. Sabem ara que en algunes coves van començar a fer alguns enterraments, i que amb el temps aquestes coves es convertirien en llocs de peregrinació estacional i espais de culte. A la cova i als santuaris (i en aquests, els cementiris), segons Mumford, es troba l’origen dels primers assentaments estables i, per tant, és un dels probables orígens de la ciutat.

Les coves, roques, arbres o altres elements del paisatge van ser el lloc de repòs d’aquests primers humans i també consegüentment un dels possibles orígens dels primers assentaments estables. Les cultures clàssiques (grecs i romans) construïen les tombes al llarg dels camins d’entrada o sortida de la ciutat. Els egipcis, d’altra banda, ens van deixar com a testimoni més important justament els seus monuments funeraris monumentals també allunyats de la ciutat. Amb el cristianisme, en canvi, els enterraments són al costat de les esglésies, del temple, a prop de Déu; moltes vegades al ben mig del poble o ciutat.

A mesura que les ciutats es van fer grans, i especialment amb l’arribada de la revolució industrial, els enterraments es desplacen fora de la ciutat, i són aquests cementiris els que encara podem trobar integrats en el paisatge, de vegades amagats entre la vegetació o per algun element topogràfic, d’altres en posicions privilegiades amb bones vistes sobre la ciutat. Els cementiris contemporanis esdevenen veritables ciutats dels morts, amb les tombes i els panteons ben diferenciats per classe, reproduint les mateixes estratificacions socials de la ciutat. Són espais de silenci, d’art, de literatura, d’història, de pensament i ens expliquen sense fer soroll històries del passat.

La ciutat i el cementiri són, per tant, dos elements indivisibles, són una mateixa unitat encara que perfectament separada i delimitada. Els espais dels vius i els espais dels morts estan estretament lligats en el temps i en l’espai, les mateixes construccions i les mateixes estètiques en arquitectura, arts o literatura del món dels vius es reproduïen en els espais dels morts. Moltes vegades, paradoxalment, és en els cementiris on s’han conservat els millors exemples de les formes de vida de diferents èpoques; determinades simbologies funeràries, determinats gustos per epitafis literaris, la reproducció d’elements de la vida de la persona enterrada, etc.

El cementiri és també paisatge, forma part dels paisatges de transició entre allò urbà i allò no urbà, entre els espais construïts dels vius i els espais oberts. En transitar pel paisatge i apropar-nos a un nucli urbà, el primer que busquem és el campanar de l’església, que en nuclis rurals encara és l’element arquitectònic més destacat, i inconscientment busquem les rengleres de xiprers que marquen l’espai del cementiri. No obstant això, moltes vegades des del cementiri es veu molt bé la ciutat, però des de la ciutat no s’acostuma a veure aquest espai.

Molt sovint també, els cementiris de nuclis petits continuen ocupant espais singulars, amb vistes sobre espais oberts. Són espais de silenci i recolliment, i l’observació dels espais oberts ens connecta amb aquest espai simbòlic on situem els nostres avantpassats, a prop del cel, de la terra, del mar, dels boscos, dels prats; en qualsevol espai del paisatge que ens emociona i ens evoca els records d’aquells que han mort. Potser el cementiri és un dels espais on emoció i paisatge es barregen millor.

A cada cementiri hi ha moltes històries, petites i grans; algunes d’honorables, d’altres d’èpiques, d’altres de simplement quotidianes, però totes ens permeten reconstruir històries del passat i formes de vida d’un altre temps. Hi ha moltes històries a explicar però potser les que més impacten són les que tenen a veure amb la guerra i els exilis. Per exemple, en un espai relativament petit a la frontera entre Catalunya i França podem trobar la tomba d’Antonio Machado, el poeta andalús que va morir a Cotlliure, a França, pocs dies després d’haver hagut de fugir de l’Espanya de Franco. Uns dies després també va morir la seva mare, que anava amb ell. A Cotlliure sempre hi ha flors, banderes republicanes i versos. És un lloc que recorda la derrota i també l’esperança que el mateix poeta sempre va mantenir, com demostren els seus darrers versos plens de llum trobats a l’abric que portava quan va morir: “Estos días azules, y este sol de la infància.”

No lluny d’allà, a Portbou, va ser enterrat el filòsof alemany Walter Benjamin, que també va morir en un altre exili fugint dels nazis. Va ser enterrat al cementiri de Portbou, enfilat a un penya-segat sobre el mar i sobre el nucli urbà. Quan Hannah Arendt, filòsofa i amiga personal de Benjamin, visità el cementiri cercant la tomba del seu amic va descriure el cementiri dient: “El cementiri dona a una petita badia, directament a la Mediterrània. És amb diferència un dels llocs més fantàstics i bells que he vist en la meva vida.” Potser la bellesa del lloc i del paisatge van ajudar Arendt a pair el dolor de la pèrdua i oblidar la barbàrie que havia portat el seu amic a aquest lloc.

Crec que aquests dos casos plens d’emoció són un bon exemple del lligam entre paisatge i cementiris, entre paisatge i emoció. Potser la visita a aquests llocs sovint oblidats ens ajudarà també a retrobar records i històries que ens ajuden a entendre’ns millor.